Molt fan de Jair Domínguez, he llegit quasi tots els seus llibres i recomano especialment Estructures profundes i Hawaii Meteor (segurament les que han rebut pitjor crítica, així que no em feu gaire cas).

Em pregunto en quin punt vam decidir que podíem disposar dels animals perquè ens fessin companyia. Qui va ser el boig que va pensar que un gat estaria millor amb un ésser humà que campant lliure pels carrers empaitant rates? M’imagino agafant un cabdill viking del segle VIII, un home ferm amb creences fermes, pujant-lo a una màquina del temps i duent-lo a la nostra època a passejar pel sector Excelsior i mostrant-li un burgès homonormatiu recollint les caquetes del seu bichon frisé de quinze mil euros. Què li passaria a aquell home feréstec en veure tal cosa? Moriria, no en tingueu cap dubte. Moriria allà mateix, fulminat. Mort. Mort per xoc evolutiu. Un salvatge de la baixa edat mitjana podria sobreviure als carrers asfaltats, als cotxes, a la gent amb xandall i als aparadors de botigues d’electrodomèstics. De ben segur que la seva ment podria suportar-ho. Però no podria entendre com l’home hauria abandonat la cúspide de la cadena evolutiva per acabar recollint tifes de gos del carrer. Ni el més llardós i analfabet dels esclaus, ni el més malvat violador de nenes i iaies hauria patit tal vexació. A la gent se l’escorxava, se la decapitava, se la bullia en oli de cap per avall, se li inserien rates per l’anus, però mai de la vida en la història antiga, en cap manuscrit, àmfora grega o pergamí egipci, s’esmenta que l’home hagi, en algun moment, recollit merda de gos pel carrer.