Castella va tenir el seu moment daurat amb la conquesta de les Amèriques. Després va caure en un ensopiment lànguid i somort. Ho tenia escrit a les arrels. El personatge castellà per excel·lència és l’hidalgo, un invent medieval que encara perviu. Orgullós fins a l’extrem de la follia, obsedit per l’honor, capaç de batre’s a mort per una trepitjada, però incapaç de cap mena d’iniciativa constructiva. El que per a ell són gestos heroics, per a la mirada catalana no passa de ser un entossudiment en el més risible dels errors. No hi veu més enllà de la cosa immediata, com els espiadimonis, amb aspiracions tan lluminoses a les ales com erràtiques en la direcció, vols baixos i sense ruta ferma. Les seves mans només poden empunyar armes; el contrari seria embrutar-se-les. No comprèn, i encara menys tolera, altres formes de viure l’experiència humana; l’esperit industriós el repel·leix. Si vol prosperar, la seva mateixa concepció elevada de la dignitat, paradoxalment, l’empeny al saqueig de continents indefensos o al miserable ofici del cortesà.
Ja de petit m’adonava que Catalunya era un derelicte polític que surava entre les aigües de la història quan hauria hagut d’enfonsar-se segles enrere.
Vet aquí el nostre pitjor defecte. No saber el que volíem, més enllà de recrear-nos en el reducte de la petitesa. Això no, allò tampoc. Ni França ni Espanya, però incapaços de construir un edifici polític propi. Ni resignats al nostre destí ni disposats a canviar-lo. Atrapats entre les mandíbules de França i d’Espanya, ens conformàvem a capejar el temporal. Per això suràvem com una barca a la deriva. Les nostres classes dirigents, en particular, eren el súmmum de la indecisió crònica, sempre a mig camí entre el servilisme i la resistència. (…) El problema dels catalans és que no han sabut mai què desitjaven, i al mateix temps ho desitjaven intensament.
