Nevava. Primer van ser uns grumolls minúsculs. En un minut van créixer fins convertir-se en flocs rodons i grossos. Queien i es diluïen en contacte amb l’aigua. Nevava sobre el mar, i aquest fenomen tan vulgar, tan simple, em produïa un sentiment estrany. La neu imposava silencis, actuava com la batuta d’un director d’orquestra. La mar, que fins aquell moment estava lleugerament picada, es va calmar de sobte, domada per ordres invisibles. Potser seria la meva última visió del món i aquest se m’apareixia amb una bellesa banal i modesta. Vaig obrir un palmell. Els flocs queien sobre el guant i s’extingien d’immediat. Vaig pensar en Irlanda. Què era Irlanda? Una música, potser. Vaig recordar-me del meu tutor. I també d’un desconegut. Un home molt vell, molt amable, que un dia, anys enrere, quan em perseguien els anglesos, em va ajudar a trobar un amagatall, sense fer preguntes. Allò era tot. Vaig patir la tibantor de galtes que precedeix el plor.

En Batís va mirar el cel amb el casc a les mans. Feia una ganyota d’observació.

— Només és neu —va dir.

— Sí, només és neu —vaig dir jo—, només neu.