A la biblioteca, un dia Climent em preguntà:

— Vós, si tinguéssiu diners, també escriuríeu?

Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:

— Sí, també escriuria… Potser escriuria més.

Certament, ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són -de vegades- esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut, principalment per fer comprendre per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies -o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.